dilluns, 20 de febrer de 2012

L'affaire Sofia

Envoltat durant els últims dies de molta feina, crispació política-social i retallades, i més retallades, busques sovint una distracció que t'ajudi a desconnectar d'aquesta realitat. Sovint ho faig amb la música, ja ho sabeu, eterna companya en tot moment. No fa oblidar, però recoi, la companyia és inmillorable.

A propòsit d'això, feia dies que esperava que sortís el nou disc d'un amics, que fa uns anys que van saltar al nou panorama de la música catalana amb molt bon peu. Una música d'aquí, diferent, real, divertida, reflexiva i que t'embriaga ràpidament provocant un molt bon rotllo, han aconseguit amb el seu disc acabar de conquistar-me amb cadascuna de les seves cançons. Sé que hi ha bloggers i bloggeres que sovint passen per aquí que coincidiran amb mi amb això que explico. Per vosaltres també aquest post.

Però, a part d'això, era inevitable que fes un post exclusivament per una d'aquestes cançons. Poques, molt poques cançons han tocat el tema de la Filosofia, i més en concret de la Història de la Filosofia, com a tema central de la mateixa. M'atreviria a dir que ara mateix no em vindria cap al cap. En un moment en el que cada dia està menys de moda estudiar-la i més en retallar-la (compte no us retallin a vosaltres també aquesta cançó!), el treball diari dels docents i cançons com aquesta ens ensenyen que la Filosofia encara serveix per alguna cosa. 

I és que no hi ha res com posar una Sofia a la teva vida...

´


Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.

Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
(Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós).

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn.